Esquema per temes
-
-
Fitxer
-
L'escriptor, assagista, editor i sobretot lector Italo Calvino va escriure aquest text l'any 1981. Era una mena de proclama (ell la titulava "Exhortació") adreçada als seus conciutadans perquè llegissin "els clàssics". Avui dia el text mateix de Calvino és un clàssic. Llegiu-lo i mireu d'aclarir quina és la idea de "clàssic" que proposa l'autor, i com és que sigui important llegir-los i rellegir-los. Com és que els clàssics siguin imprescindiblement actuals?
Foto: Italo Calvino (esquerra) amb Jorge Luis Borges.
-
Fitxer
-
-
Diccionari general normatiu de la Llengua Catalana. Permet fer recerques amb diversos criteris: paraula sencera coincident, parcialment començada, acabada, que inclogui...
D'altra banda, el recurs està vinculat amb altres recursos lexicogràfics catalans:
Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana (DDLC) : https://dcc.iec.cat/ddlcI/scripts/index.html?
Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC): https://ctilc.iec.cat/scripts/
Diccionari Català-Valencià-Balear (versió electrònica) (DCVB): https://dcvb.iec.cat/
Diccionari de Sinònims (versió electrònica del dic. Albert Jané): https://sinonims.iec.cat/
-
-
-
El llibre conté una narració intitulada "Els caminants de la terra", l'última del volum, dedicada a Miquel Utrillo. La il·lustració de la coberta hi fa referència. Aquesta narració, qualificada com a "Poema en prosa", que ja havia publicat a "l'Avenç" el 1893 (2a època, núm. 19, 15 octubre, p. 289-290), és l'origen de la narració dramatitzada del mateix títol (1897).
Rusiñol va adaptar el text, doncs, de narració o poema en prosa a prosa lírica dramàtica "quadro líric en un acte"; una transgressió o comunicació de gèneres que va practicar en d'altres ocasions, com El pati blau (conte, el 1897; teatre, el 1903; i pintura (1891-1913)) o la més coneguda Auca del senyor Esteve: novel·la el 1907, modificada i reconvertida en obra de teatre el 1917.
-
Dos contes breus de Rusiñol, publicats per Edicions Bromera, que es poden esmentar com a precedents de L'alegria que passa.
-
Podeu llegir un model de comentari sobre aquest cartell en l'enllaç següent:
https://www.amicsmuseunacional.org/ca/alegria-que-passa/
-
Veieu semblances i diferències entre el cartell promocional i el dibuix de la coberta? Indiqueu-les especialment:
1. Quant a la tipografia
2. Quant al dibuix (composició general)
3. Quant als elements que componen el dibuix: el carro, el Clown, els arbres...
Dibuix d'Arcadi Mas i Fontdevila
-
Adrià Gual va ser un important actor, escultor, pintor, escenògraf i promotor cultural modernista. Se us demana que comenteu el text adjunt, i que respongueu de manera argumentada les preguntes.
Cartell anunciador de la representació de la Ifigènia a Tàuride, de Goethe, en versió al català de Joan Maragall. La representació va tenir lloc no pas en un teatre, sinó a l'aire lliure, en els jardins del laberint d'Horta (Barcelona).
El dibuix és de Miquel Utrillo (que va ser el primer a representar el "Clown" de L'alegria que passa), i el cartell va ser imprès a la Impremta d'Adrià Gual.
-
Tria tres de les preguntes temàtiques i respon-les de manera argumentada.
-
Fitxer
Comenta argumentadament dues de les preguntes que trobaràs sota de les crítiques contemporànies a L'alegria que passa.
-
Fitxer
-
Carpeta
Si no podeu obrir algun dels tres exercicis anteriors, proveu els pdf que trobareu en la carpeta adjunta.
-
-
Fitxer
-
Fitxer
-
Publicat dins Poemes en ondes hertzianes, 1919. Amb il·lustracions de Joaquim Torres-Garcia.
Una bona pràctica que us recomano és comparar aquest tramvia de Salvat amb el de Carner (1914-1935) que trobareu més amunt en aquest mateix apartat.
-
Atenció: la reproducció fotogràfica del pdf no respecta les mides ni les proporcions de l'original!
-
Pareu atenció a la manera de recitar Nadal d'Ovidi Montllor, sobretot als matisos i canvis que provoca amb les pauses, les entonacions i el canvi melòdic de la tercera estrofa.NADALA Emili BadiellaSento el fred de la nit
i la simbomba fosca
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant
Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen tots d’adreça al mercat.
Els de casa a la cuina
prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall
Ara esguardo la lluna que m’apar lluna plena
i ells recullen les plomes
i ja enyoren demà
Demà posats a la taula oblidarem els pobres
--i tan pobres com som--
Jesús ja serà nat
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.L'irradiador del port i les gavines (1921)
-
-
-
La novel·la va ser un gènere normal durant el Modernisme. Narcís Oller, des d'una òptica tardoromàntica, va assajar la narrativa realista i naturalista. De fet, hi ha unes quantes novel·les modernistes que van crear una escenificació rural: Els sots feréstecs de Raimon Casellas o Solitud, de Víctor Català (Caterina Albert). Amb Josep M. F. Folch i Torres o Josep M. Pous i Pagès es completa el paisatge d'autors modernistes de novel·la, en un moment delicat de tensions socials i individuals.El Noucentisme, per contra, va reaccionar contra la novel·la en la mesura que el considerava un gènere "decadent". Eugeni d'Ors hi dedica alguna de les seves Gloses, i hi expressa la seva repulsió el 1906. Anys més tard, ell mateix recollirà La Ben Plantada (1911), un recull de Gloses que ve a ser gairebé una antinovel·la: enfilall de narracions breus. El 1917, arran d'un text que Carles Soldevila anava a publicar a l'Editorial Catalana que dirigia Josep Carner, Carner hi publica un pròleg on defensa el gènere novel·lístic. Això sí: centrat en uns "caràcters" forts --personatges no subordinats a les pressions de l'ambient-- i un tractament irònic i humà.Però no serà fins a finals de la dècada del 1920 i principis de 1930 que apareixen les noves novel·les catalanes, a l'ombra d'un renaixement europeu del gènere. Josep M. de Sagarra, Carles Soldevila o Miquel Llor reaccionen contra el silenci noucentista i, sovint a l'empara de concursos literaris com el Premi Joan Creixells, comencen a ser coneguts per les seves novel·les.
-
D'entre les moltes aparicions del ferrocarril en la narrativa europea del segle XIX, he triat aquest primer exemple, extret de la novel·la Fortunata y Jacinta, de 1887. L'obra s'emmarca dins el corrent realista, i es considera la més interessant de les novel·les de Galdós.
Tingueu en compte especialment:
* Els jocs de contrastos lingüístics que presenta el text: registres (administratiu, col·loquial...), morfologia (augmentatius i diminutius)
* L'omnisciència del narrador i la veu dels personatges.
* Els matisos irònics
* El comportament dels personatges: es tracta del viatge de noces. S'assembla al viatge que obre Laura a la ciutat dels sants?
-
La darrera novel·la publicada per Narcís Oller s'ha emmarcat dins el grup de novel·les psicològiques. De fet, es tracta més d'una anàlisi de la peripècia de la protagonista (Pilar Prim, vídua jove, de la burgesia barcelonina) que no pas de retratar ambients, llocs ni situacions --que també hi són, però més com a escenari.
El llibre comença a l'estació del Nord, amb la coincidència casual en un mateix compartiment de l'advocat Deberga i la família de la Pilar Prim, camí del Pirineu (Ripoll-Ribes-Puigcerdà).
Pareu atenció especialment a:
* La tècnica narrativa de presentar la veu del narrador i dels personatges
* La tècnica de presentar els esdeveniments i fets objectius, per contrast amb els pensaments personals dels personatges.
* La descripció dels elements realistes de l'escena.
-
Ja des dels primers textos narratius la localització geogràfica resulta un element important en els relats. No tan sols com a locus o escena per on transiten veus i personatges, sinó també com a metàfora o símbol que s'arrela poderosament en l'imaginari compartit. Les muntanyes, com si fossin temples, ens fan ascendir a un cel ideal; les coves i els avencs ens precipiten a submons de riqueses o de maledicció. La fixesa dels llocs conserva els esperits que l'habiten i protegeixen (genii loci); el moviment de rius, llacs i torrents ens recorda la fluència de les coses i els temps, i assenyala fites i fronteres...
Ja sigui com una projecció natural o d'ordre diví (el locus amoenus), ja com una construcció artificiosa, amb els inevitables vaivens i sotracs (Troia fuit, Roma caput mundi), aquests espais arriben a constituir autèntics tòpics artístics.
Del Romanticisme ençà, en la segona meitat del segle XVIII, els llocs, els espais, l'entorn geogràfic, les muntanyes, les ciutats... han deixat de ser els mers escenaris on transcorren les obres o símbols acceptats per la tradició. Amb l'aparició de la fal·làcia patètica, els llocs en els seus moments condicionen poderosament les accions i les emocions de personatges i protagonistes. L'escriptora George Sand ho explicava clarament el 1837: "és difícil trobar la naturalesa exterior en harmonia amb la disposició de l'esperit. Generalment, l'aspecte dels llocs triomfa sobre aquesta disposició i aporta a l'ànima impressions noves. Però si l'ànima està malalta, es resisteix al poder del temps i els llocs; i es rebel·la contra l'acció de les coses estranyes al seu patiment, i s'irrita de trobar-les en desacord amb ella." (Cartes d'un viatger: Oliero) De fet, ressona en aquest passatge la fórmula de Lord Byron: "les altes muntanyes són un estat de l'ànima" o, com ens va recordar en èpoques més recents, en ple segle XX, Joan Brossa: "els paisatges són estats d'ànim".
La ciutat, com a espectacle i com a actor, ha estat des d'antic el contrapunt de l'escenari natural, poc o molt construït per mediació literària.
Barcelona, a semblança d'altres grans ciutats europees, constitueix un mosaic variadíssim de llocs, espais, confluència de personatges, accions... que ha estat aprofitat repetidament per literats propis i forans. La visita permetrà reflexionar damunt del terreny sobre el fet literari (l'escriptura, l'autor, l'empresa editorial...) i sobre els motius que s'hi reflecteixen --o en queden bandejats.
Per a saber-ne més, de Barcelona i el creixement que va provocar l'aparició del primitiu eixample (Pla Cerdà, 1859):
http://www.anycerda.org/congres/documentacio/postmetropolis/docs/A/A21.pdf
Itinerari previst: Plaça d'Espanya, l'escenografia urbana noucentista. L'eixample i l'ampliació de la ciutat (s. XIX). La Universitat de Barcelona (UB) o el Teatre Goya com a símptomes del creixement. Les Rambles: el tall entre la Barcelona antiga i el segon recinte murallat. L'ateneu barcelonès, centre cultural de la burgesia i menestralia. De la Barcelona romana a la Barcelona gòtica: la continuïtat i la transformació. La Via Laietana. Aspectes del barri gòtic: visita a la Casa de l'Ardiaca --Arxiu Històric de la Ciutat-- i de l'exposició "La sala de les Paraules". Els Quatre Gats (c/ Montsió). Visita de l'exposició Memòria de les arts efímeres. Visita del Museu d'Art de Catalunya. Passejada i localitzacions d'elements de literatura espanyola i universal (c/ Regomir, c/ del Call, etc.)
El qüestionari sobre l'exposició "La memòria de les arts efímeres" es pot respondre, parcialment, des de casa (preguntes de color verd). Les preguntes de color vermell es poden respondre només si es fa la visita al lloc indicat. Es tracta d'una activitat puntuable. -
-
El món de Sinera --Arenys, escrit de dreta a esquerra com ho fa la llengua semítica, tan estimada per l'autor-- és l'univers literari preferencial i mític d'Espriu per col·locar-hi els seus personatges i les seves accions. Ja la novel·la Laia (1932) i algunes de les narracions d'Ariadna al laberint grotesc (1935) es desenvolupen en el poblet pescador a través d'alguns dels seus personatges, que esdevindran cíclics o recurrents en diverses obres després de la guerra civil.
La geografia d'aquest espai, real però desaparegut i recreat per Espriu, és la que presenta l'article de Lluís Lluís.
-
Aquesta primera narració va aparèixer publicada a Ariadna al laberint grotesc el 1935. Amb el pas del temps i les reedicions, Espriu va introduir-hi canvis estilístics i gramaticals. Mira de respondre les preguntes següents a l'edició de 1975.
1. Com es pot interpretar el títol "Tereseta-que-baixava-les-escales"? Per què creus que està entre cometes? (observa que han desaparegut en l'edició escolar que fem servir). Quin valor tenen els guionets entre les paraules que el formen?
2. El títol té l'estructura d'un sintagma nominal, però convé reflexionar-hi. Per què el diminutiu "Tereseta"? Es tracta d'un prenom o d'un malnom? L'oració de relatiu ens aporta la informació de "baixar les escales": per què la forma verbal "baixava", en imperfet? De quines escales es tracta?
3. De quines dues informacions bàsiques ens parla la dedicatòria?
4. Per què, encara que es tracti d'una narració relativament breu, té uns apartats tan ben assenyalats?
5. Cada apartat correspon al relat monologat d'un narrador. Què hi ha "entre" cada apartat ?
6. Hi ha cap narrador que es repeteixi al llarg dels cinc relats?
7. Què anem descobrint de la protagonista al llarg de les cinc etapes? Què no descobrim?
Pots consultar la pàgina de l'IOC que complementa la lectura d'aquesta narració:
https://educaciodigital.cat/ioc-batx/moodle/mod/page/view.php?id=1375&inpopup=1
-
Aquest capítol de la novel·la Laia, quina relació té amb el conte de "Tereseta-que-baixava-les-escales"?
-
Antígona comparteix l'entorn mediterrani i el fonament de cultura clàssica de moltes obres d'Espriu. Però és única en el sentit d'allunyar-se obertament de Catalunya i Espanya (Lavínia, Alfaranja, Kolinòssia, Sepharad) i de no fer-hi participar personatges arenyencs.
Hi recupera els motius de les tragèdies d'Èsquil (Els set contra Tebes) i de Sòfocles (Antígona) per presentar un argument clàssic de mort i supervivència, i fer reflexionar sobre les relacions polítiques i socials de després d'una guerra fratricida, en concret de la guerra civil espanyola, sense mencionar-la. En les revisions de anys seixanta va canviar-ne l'estructura i va afegir-hi elements que afavorien la distància i la posició crítica dels espectadors.
-
Una altra Antígona europea molt coneguda (i citada per Espriu en el seu pròleg de 1947) va ser la del francès Jean Anouilh.
Comparant els passatges amb l'obra d'Espriu, mireu de respondre:
a) Els personatges de la tragèdia d'Espriu respecte als personatges clàssics (Sòfocles). Comparació dels llistats.
b) Com són l'Antígona i el Creont d'Anouilh per comparació amb els d'Espriu?
c) Anouilh manté el personatge col·lectiu del Cor tràgic grec i l'adapta. Hi ha algun personatge en la tragèdia d'Espriu que pugui ser d'alguna manera l'equivalent del cor?
d) Quina de les dues tragèdies (Anouilh - Espriu) us agrada més, pel que n'heu vist? Raoneu la resposta.
-
Mireu de comentar les 9 fotografies següents, corresponents a representacions de l'Antígona de Salvador Espriu en diferents moments i diferents escenaris.
Tingueu en compte especialment:
a) Els elements que componen l'escena: dimensions; forma; mobiliari o utillatge; decorat, il·luminació...
b) Personatges que hi apareixen: identificació; vestuari; caracterització; interacció...
c) Acció: a quin esdeveniment de l'obra pot correspondre?
Totes les fotografies procedeixen de l'arxiu Escena Digital, del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques.
-
-
Presentació didàctica orientada a la prova de comentari del Bac francès.
