El debat noucentista sobre la novel·la
La novel·la va ser un gènere normal durant el Modernisme. Narcís Oller, des d'una òptica tardoromàntica, va assajar la narrativa realista i naturalista. De fet, hi ha unes quantes novel·les modernistes que van crear una escenificació rural: Els sots feréstecs de Raimon Casellas o Solitud, de Víctor Català (Caterina Albert). Amb Josep M. F. Folch i Torres o Josep M. Pous i Pagès es completa el paisatge d'autors modernistes de novel·la, en un moment delicat de tensions socials i individuals.
El Noucentisme, per contra, va reaccionar contra la novel·la en la mesura que el considerava un gènere "decadent". Eugeni d'Ors hi dedica alguna de les seves Gloses, i hi expressa la seva repulsió el 1906. Anys més tard, ell mateix recollirà La Ben Plantada (1911), un recull de Gloses que ve a ser gairebé una antinovel·la: enfilall de narracions breus. El 1917, arran d'un text que Carles Soldevila anava a publicar a l'Editorial Catalana que dirigia Josep Carner, Carner hi publica un pròleg on defensa el gènere novel·lístic. Això sí: centrat en uns "caràcters" forts --personatges no subordinats a les pressions de l'ambient-- i un tractament irònic i humà.
Però no serà fins a finals de la dècada del 1920 i principis de 1930 que apareixen les noves novel·les catalanes, a l'ombra d'un renaixement europeu del gènere. Josep M. de Sagarra, Carles Soldevila o Miquel Llor reaccionen contra el silenci noucentista i, sovint a l'empara de concursos literaris com el Premi Joan Creixells, comencen a ser coneguts per les seves novel·les.
Noucentisme contra Modernisme dos models
