Ja coneixeu la situació. Un canvi radical en les nostres vides quotidianes. També una oportunitat per reflexionar-hi i "gaudir" de l'aïllament... En qualsevol cas, cessació de presses o urgències aparents, i temps per llegir i veure pel·lícules --sense renunciar a viure-les.
Per això us apunto a sota una recomanació de Lectures. Espero que, amb els nous mitjans, hi tingueu accés si no disposeu de biblioteca pròpia.
Cuideu-vos!
LECTURES EN TEMPS DE PESTA
La literatura no fabrica receptes ni soluciona problemes. La bona literatura ens distreu, ens esbargeix i ens permet d’apreciar aspectes essencials de la vida a una certa distància. En els moments actuals en què fa acte de presència la por a la contaminació (els antropòlegs i els psicòlegs socials en saben bastant, d’aquest fenomen col•lectiu); en un moment en què es demana la reclusió a casa (“confinament”, en diuen, sense límit definit), em permeto de recomanar-vos algunes lectures que us facin més passadors l’oci obligat i l’angoixa que progressivament ens produeix, amplificada per les caixes de ressonància mediàtiques.
Per als que sentiu la flaca —que no la seca— per atribuir la malura social als designis de la Divinitat, o a un càstig de la Providència merescut, sempre resulta edificant recuperar els primers llibres de la Bíblia. Primer el diluvi (Gènesi) i més tard les plagues contra Egipte (Èxode) són uns exemples diàfans de les creences, els convenciments i les esperances mosaiques. Si no us fan el pes aquestes narracions, inscrites en la venerable tradició hebraica que podem ben allargar fins als Salms, us proposo una altra obra major en la cultura occidental que ja compleix uns 2.500 anys d’antiguitat: l’Èdip rei (o “tirà”, si voleu ser més precisos, perquè és cert que no tots els tirans són reis, encara que fins en els nostres dies la monarquia té una clara mania tirànica). Amb permís del Dr. Freud, que va revifar-ne les lectures, direm només que es tracta del text d’una tragèdia de Sòfocles modèlica —Aristòtil dixit—, herència preclara de la literatura grega clàssica. La culpa i la purgació també hi són ben presents! Malgrat les exigències que planteja al lector la traducció mètrica de Riba (de l’any 1951), la segueixo recomanant amb entusiasme; en cas de dificultat insuperable, la versió en prosa de Joan Castellanos i Vila us aproxima a l’argument amb honestedat planera.
Si mirem més cap ençà, s’ha atribuït a l’època medieval europea una foscor i una credulitat exagerades. Una vegada ben estudiat, el mil•lenarisme no resulta tan apocalíptic com ens el pintaven. Boccaccio situa en un refugi campestre, lluny de la pesta ciutadana, l’escenari on es desenvolupa el Decameró. Això és, els deu jorns en què un grup de joves florentins es distreuen explicant deu contes diaris. L’enfilall de les cent històries variades, amb el seu humor i la seva gràcia, formen un políptic de la vida medieval animadíssim i no pas sempre moralitzant. Pasolini en va fer una traducció cinematogràfic celebrada en els cine-clubs la dècada de 1970, encara que alguns van considerar escandalosa. Trobem l’altra cara de la moneda en l’auster i depurat Setè segell de Bergmann (1957), en un blanc i negre més atàvic on el director esculpeix el contrast entre metafísica existencial i materialisme hedonista.
Les narracions medievals ens procuren altres exemples propers, com la pesta de 1285 a Girona, que la tradició llegendària associa a les mosques de sant Narcís; o més modernament, els nombrosos episodis de contagi i epidèmia que acabarien especialitzant alguns participants del santoral, Cristòfol o Roc, com a mitjancers per superar les malures i patrons de capelles i llatzerets. En l’Europa de l’edat moderna, si més no en la urbana, convé recordar el Diari de l’any de la pesta (1665), de Daniel Defoe, que segueix atribuint el flagell a la voluntat de Déu. L’autor del Robinson Crusoe, per altra banda, és ben conegut per altres confinaments, els d’alguns personatges de ficció seus i els que va patir ell mateix, acusat d’activitats pamfletàries i libels. Però si ens agraden els relats més propers, disposem per exemple de l’estudi de Jordi Canals Una vila catalana davant la mort: la pesta de 1650 a Olot, un volumet que va analitzar críticament els tòpics que envoltaven la calamitat.
Alessandro Manzoni, a cavall entre la il•lustració i el romanticisme, va situar la pesta que afligia Milà a principis del segle XVII com a teló de fons de les peripècies dels seus personatges. En primer lloc, a Els promesos, la seva novel•la més difosa; però en segon lloc, a la més curta Història de la columna infame (aprofito per agrair a l’amic i professor Giovanni Albertocchi que me la fes conèixer). Més o menys per les mateixes dates, el 1842, Edgar Allan Poe va publicar la Màscara de la mort roja, una història que combina l’obsessió per la pulsió de vida i la metàfora de la mort.
Per la seva banda, Thomas Mann, autor prolífic i un dels puntals de la narrativa europea del segle XX, tracta el tema des d’una perspectiva més individual i bolcada a l’estètica, en la seva novel•leta La Mort a Venècia. Lucino Visconti en va filmar una adaptació preciosista, d’una musicalitat mòrbida.
Un altre premi Nobel, Albert Camus, va analitzar el compromís mèdic i les reaccions personals i col•lectives davant la irracionalitat en el llavors encara protectorat francès d’Algèria en La pesta, traduïda per Joan Fuster mesuradament al català. Emili Teixidor, anys més tard, va escriure Les rates malaltes, on la intriga mèdica gira entorn no pas de l’absurd sinó de la manipulació.
L’any 1918, tristament famós per la “grippe espagnole” que va viatjar molestant mitja Europa, va donar peu a dos dietaris (de fet, falsos dietaris). Dues escriptures contràries, gairebé antagòniques, però igualment artificioses: El Quadern Gris, de Josep Pla i Quadern 1918, de J. V. Foix. El primer, periodístic i versemblant, comença amb aquella primera frase que ha tornat a fer fortuna: “Com que hi ha tanta grip, han hagut de tancar la universitat”. El segon és una varietat de textos sense agenda, una escriptura que subverteix la realitat cap a la metàfora o l’al•legoria i on el record, el desig, els escenaris, els noms... s’amunteguen i s’organitzen en un món paral•lel.
També hi ha, és clar, exemples a la inversa. No és el cas que la circumstància exterior irrompi en l’aparent normalitat, plàcida i equilibrada, de col•lectivitats i individus. Al revés: l’atac pestífer pot ser la manifestació simbòlica dels “dimonis interiors”. L’enemic de debò segueix essent invisible, però el seu missatger pot ser un veí habitual. És el cas de Els ocells, dirigida per Alfred Hitchcock, segons interpreta psicoanalíticament Slavoj Žižek en la seva divertidíssima Guia perversa del cinema.
Per acabar, és inevitable una apressada menció —i recomanació— de El desert dels tàrtars, de Dino Buzzatti o, més breu, del poemet Esperant els bàrbars, de Konstandinos P. Kavafis. Una ullada a la metàfora bèl•lica o d’enfrontament que en la crisi actual algunes autoritats han aplicat des del començament: “eliminar el contagi és una guerra”. El contagi s’ha definit no pas en termes d’insectes, ni rates, ni ocells, ni aliens... : l’enemic és un altre. S’ha recuperat l’antiga retòrica de "si vis pacem, para bellum"... o com respectar l’obediència. Talment com passava als hebreus davant els pobles hostils de l’Antic Testament. Haurem de deixar per a una altra ocasió les recomanacions a literatura de caire històric i de ciència ficció, que s’ha nodrit llargament del tema de la invasió, de la distopia i de les pors que hi associem. Esperem que no sigui necessari.